Censura!

Benvolguts senyors, benvinguts a la nova Era. Ara que el socialisme i el comunisme ens ha deixat, només ens queda el capitalisme: la llibertat.

I jo crido: “Censura!” ara que he descobert les obres aclaridores d’Ignacio Ramonet. Perquè ara entenc que la llibertat d’expressió i la censura en règim democràtic prenen noves formes d’execució, però mai desapareixen. Perquè l’omissió passa desapercebuda entre l’asfixiant quantitat d’informació. En un sistema perfecte, en què la censura no està legalitzada, l’ignorem feliçment en un món amb llibertat d’expressió i liberalisme econòmic.

I jo crido: “Censura!” quan m’adono que és així com eduquen també els nostres fills, que ignorants de la història recent (sense aprendre sobre la de la Guerra Freda i, doncs, sense comprendre el següent i conseqüent canvi d’era), viuen en acabat de la Segona Guerra Mundial. Massa joves per haver conegut la Guerra Freda, són criats amb la idea del progrés fins a una era de democràcia i llibertat.

I jo crido “Censura!” quan s’oblida que la “caiguda del mur de Berlín” no només celebrà la fi d’un règim totalitari, sinó el deslliurament del capitalisme de tota competència (de qui tant s’omple la boca) i que, per tant, ja no té la necessitat d’oferir una alternativa al programa social del comunisme. Retorna els seus orígens i ens diu “que tothom és lliure de fer-se ric quan vulgui”, sense contemplar si tots partim dels mateixos recursos ni de les mateixes possibilitats.

I així, els professionals d’aquesta no nova, però sí vencedora política, ens marquen el pas, amb aquest sol objectiu d’omplir-se les butxaques. Perquè, d’altra banda, ja no són qui manen, sinó el nou déu financer.

A. P. V

Indignada?

Tenim la sobirania. A l’escola, els que encara la teníem de "mitja" qualitat, així ens ho explicaven. Deien que tenim el dret de fer-la servir: de votar aquells representants que creiem que lluitaran per el bé comú i de no votar aquells que ens han decebut en la missió. Això és el que encara diuen i, doncs, el que curiosament transmetem als més petits.

I no obstant això fa molts anys que sabem que no podem estar en contra de l’Estat. I com no estar-hi a favor? Només els rics es posen malalts, i només els seus fills necessiten estudis per poder-los succeir en els seus càrrecs. Jubilació? amb massa sort podria arribar als 67, sense sanitat pública.

Però gràcies a Déu, puc continuar pagant impostos i cada vegada més! Així, em sento solidària amb l'Estat, que està en crisi i, en definitiva, amb el meu país: ajudant els bancs, que de tantes cases no saben què fer-ne; mantenint un cos d'ordre que vetlla per la nostra seguretat...

Però que no ho sabíeu, indignats, que no es pot protestar? ni us podeu manifestar. Ni aplegar. Ni lluitar pels ideals dels nostres avantpassats, ni pels nostres drets, ni per un estat de benestar que va tardar massa en arribar i que sembla desaparèixer abans no ha tingut temps de fer justícia al seu nom? Que no ho veieu que tot va bé? L'Aznar ja ho deia i en ZP sembla estar-hi està d'acord. Sort que tenim la sobirania i que podem seguir votant.

A. P. V

La "Roja"

Si hi ha alguna paraula que recentment hagi omplert pàgines de diaris i obert els informatius de les cadenes a nivell estatal, aquesta és, sens dubte, la “Roja”. No se sap del cert qui, ni quan, va començar a utilitzar aquest mot per referir-se a la selecció espanyola, però la popularitat d’aquest adjectiu ha provocat la indignació de bona part del conservadorisme espanyol. I és que, com bé explicava l’altre dia la Pilar Rahola al programa d’en Cuní, més d’un de Madrid, quan sent parlar de la “Roja” li ve al cap la imatge de Dolores Ibárruri. No és d’estranyar, doncs, que des de sectors de la “caverna mediàtica” (com diria un famós expresident del Barça) es fomenti un canvi de nom: de la “Roja” a la “Rojigualda”.

Aquest no és un fenomen atípic en la nostre història. És habitual, algú diria que just, que aquells qui ostenten el poder canviïn aquells noms que no s’adeqüen a la seva manera d’entendre la realitat social. De fet, la història recent de Girona n’està ple, d’exemples. Durant la Guerra Civil es produí el rebatejament de molts carrers: el carrer Nou passà a dir-se Ascaso (com el líder de la C.N.T./F.A.I.) i la plaça de Marquès de Camps passà a anomenar-se plaça de Dídac Tarradell (en honor del militant gironí del P.O.U.M. que fou assassinat en el transcurs de les primeres setmanes de conflicte).

Però el mateix passà després, amb la dictadura franquista. Segurament el més significatiu i recordat fou la nova nomenclatura que rebé la Rambla de la Llibertat, que passà a dir-se Avenida del Generalísimo. I és que ahir, com avui, a nivell gironí o espanyol, aquells qui estan en domini de poder volen influenciar la ciutadania i “educar-la” en els seus valors i símbols.



J.P.T.

Què és l'experiència?

No sé quin dia era, ni a on va ser, però va ser una lectura ràpida d’una cita de S. Freud. Venia a dir alguna cosa així com allò que ja molts tenim assimilat, que les noves generacions no han de començar de zero gràcies a la transmissió de l’experiència de l’anterior. Sorprenentment, la meva reacció immediata fou de desacord. Però tot seguit “què dic ara! no fa falta cremar-se per saber que el foc crema!”
Tot plegat venia de dies enrere, quan un savi civil, després d’un ben intencionat consell, va deixar anar un “ja ho sé, ja ho sé!” i s’explicà “hi ha coses que un les ha de veure per ell mateix” i continuà “malauradament, l’experiència d’un, no sempre serveix a un altre”. I també tenia raó.
Malgrat no feia referència als ignorats avis, també les seves vivències semblen tenir massa poc a veure amb la nostra quotidianitat. I no obstant, es poden qualificar amb aquest adjectiu que tant ens agrada: són, probablement més versàtils.
I tot divagant, ho vaig lamentar per la història, que sota el nom de la polèmica memòria col•lectiva, va perdent tota funció i quedant, a poc a poc, aïllada en els marcs d’un departament universitari.
A.P.V

De l'Exodus a la "Flota de la llibertat"

En les darreres setmanes, el món sencer ha viscut l’assalt a l’anomenada “Flota de la llibertat” on una desena de civils han mort a mans de l’exèrcit israelià. Tot i el bloqueig naval de l’Estat d’Israel, el comboi intentava transportar ajuda humanitària a la franja de Gaza. Aquest episodi em va remetre a l’aventura del vaixell Exodus.
Fou al finalitzar la Segona Guerra Mundial quan la comunitat internacional considerà que havia arribat el moment que els jueus tinguessin un estat propi a Palestina, en aquella època, sota control britànic. No obstant, inclús abans que el 1948 es proclamés l’Estat d’Israel, ja es produí una forta onada migratòria de jueus supervivents a l’Holocaust que volien fugir d’Europa. Va ser en aquest marc que, a l’estiu de 1947, el vaixell Exodus va embarcar il•legalment a França 4.554 passatgers amb destinació Palestina.
Les autoritats britàniques no estaven disposades a permetre l’arribada de l’Exodus a la seva destinació. Decidiren assaltar-lo i traslladar els passatgers altre cop a territori francès. Per a l’infortuni dels britànics, la majoria dels embarcats es negaren a sortir del vaixell. Finalment, i després de no poques pressions, els britànics accediren a permetre que l’Exodus arribés a les costes de Palestina.

Aquest episodi va inspirar una famosa pel•lícula de Otto Preminger Exodus, en la que s’hi cantava una gran cançó, popularitzada més tard per Edith Piaf.

J.P.T.

Presentació

Sota aquest títol s'amaga la iniciativa de dos amics amb ganes de divulgar articles propis que, pretenen, puguin ser interessants pels lectors. Certament, es preveu que la temàtica acabi navegant tant per receptes culinàries, com per entrevistes a personatges singulars; tant per notícies de l'actualitat més rabiosa, com per fets cabdals de la història més llunyana. No perdent de vista que l'objectiu comú, és a dir, l'essència del bloc, ha de ser, en tot moment, la d'harmonitzar tots el ÉSSERS.